L'aigua

Apel·lo a tu, aigua, perquè acudeixis a mi en aquesta hora. Em cal parlar de la guerra que vam viure junts. Les batalles que vam lliurar tant jo com el meu poble, no contra tu, sinó contra la teva absència.
Et prego, aigua, mantinguis ferm el meu pols quan dubte. El subjectes quan, vergonyós de mi i dels meus, febles al cap i el fi, dissimuli les veritats sota paraules buides.
Vine, aigua, per estendre fins a l’últim racó d’aquestes pàgines la teva presència. Aleshores, sigui jo, en honor al pacte que vam fer a les portes de l’infern, rodejats d’ombres que ens arrossegaven al centre de la terra, qui relati els fets d’aquells dies.
Narraré, aigua, si tu m’ajudes, com vas desaparèixer dels meus indrets, sent aquest fet l’inici del patir per a molts.
Anunciaré, aigua, com vam intentar cercar-te. Com vam inventar mil mitjans per retenir-te al nostre costat.
Diré, aigua, com gent vinguda de fora, amb amics en el meu poble, van portar solucions per fer-te confortable la teva estada entre nosaltres.
Advertiré, aigua, si et ve de gust, sobre com els petits gestos quotidians, desapercebuts quan tu estàs, són font d’inquietud per a tots en la teva absència. Són, quan eres exiliada, l’espurna que desperta ferides antigues mai tancades.
Donaré fe, aigua, del caràcter de la gent de les meves terres, cadascú amb el bo i el roí, cadascú mortal davant teu. Elles i ells, cegats amb les cuites del dia a dia, han ajuntat forces tant per buscar-te, com per a enfrontar-se a qui et volia segrestar.
...

...
El secretari escrivia ràpidament al paper mentre, de reüll, mirava al president. Aquest, apuntalant les dues mans damunt de la taula, va afirmar amb el cap com a contestació a la mirada del secretari.
—Cavallers. Tots sabeu el que passa. De la qüestió s'ha parlat aquests dies pertot arreu. No som els primers, ni la primera vegada que ens veiem en aquesta ...
El president va fer una pausa. Va aclarir la veu que es resistia a seguir. Va comunicar el que realment era una declaració d’estat d’emergència, de guerra.
—El pou no té aigua.
Les expressions que vaig veure en aquell moment, en la cara dels homes, no les oblidaré mai.
...

...
—Jo soc partidari que foraden pouaters i que es faci un dividend per l'import que correspongui. Però s’ha decidit que ho fem nosaltres i Amén! Jo li ho diré al meu cunyat, Pepe Sanahuja, que li vindrà bé guanyar unes peles.
El senyor Paco mirava a n’Enrique, però va preferir contestar a Francesc.
—Francesc. La teva postura i la dels que estan com tu s’entén perfectament. Tu no vius de la terra, tu eres sastre i molt bo. Tu tens una fanecada que és part de l’hort que tenia ton pare que, en faltar, es va partir entre els dos germans i dues germanes que sou: quatre parts. A tu et destorba més que t’ajuda eixa terra i no la vens perquè, per a tu, és una forma de ser del poble, ja que posseeixes un tros d’ell. És el sentit de pertinença. Tu no deixaràs el taller un matí i menys set o huit dies de feina, per jugar-te la vida baix terra en un pou.
—Cert és Paco. Com ell n’hi ha molts, cada dia més, que no viuen de la terra, que tenen trossos ací i allà.
N’Enrique apuntalava l’opinió del senyor Paco Grangel i va ser el pare qui va continuar dient.
—Francesc, com diu Paco, tu i molts, teniu una fanecada, dues fanecades, tres quartons... Si es fa un dividend, posem per cas que tot plegat l’obra costi, és un dir, trenta mil pessetes. Si som cinc-centes fanecades a repartir, tu has de pagar poc més o menys dotze duros, que és el que ix per fanecà. Això són diners per tu i per tots.
...

...
Jean, jo quasi aconseguia recordar el nom d’aquell que vestia tan peculiar, semblava que coneixia moltes coses que es feien i quals jo era completament ignorant.
Escoltant-lo s’obria per a mi un món immens de savieses que havia estat ocult durant tota la vida. Canals que creuaven terres i portaven l’aigua d’una mar a altra; canals que duien l’aigua pel mig dels països; obres que havien fet els romans i que nosaltres no érem capaços de fer; un país on s’aconseguia llevar-li la sal a l’aigua de la mar; ... Aquests homes parlaven de crear una xarxa de reguers grans i llargs pertot arreu, igual que estaven les xarxes de reguers de les sénies per a portar l’aigua a cada hort, però al llarg de tot el món. La camisa no m’arribava al cos. Mirava al pare i ell seguia la conversa com si conegués tot el que s’havia dit i res li vingués de nou.
...

...
—Més us diré, ja que es parla dels pous i aljubs de les cases.
Teresa, la Roja, va parar un moment de batre la roba.
—He sentit i sembla que és seriós, que volen entrar en les cases i regirar quantes tenen pou, quantes tenen aljub i quina cabuda tenen cadascú. Faran una llista de tots els del poble.
—En ma casa no entra ningú a regirar-me la cuina!
—Estaríem bons!
—El que vinga a ma casa, més sense estar el meu home, encara que arribi amb guàrdies armats, no entrarà de cap manera!
—A quin sant! Ningú ha de vindre a vigilar l’aigua que tinc al pou o si està sec.
—Pocs collons tenen per a furgar com és ma casa sota terra!
Totes parlaven a la vegada. Totes revoltades com si un exèrcit de facinerosos esperés a les portes del poble. Cap llavava ja. Totes es miraven i raonaven unes a altres, repetint-se la negativa a la invasió de la llar.
—A veure. Això qui ho ha dit i per a què es vol fer eixa llista?
...

...
—Però hi ha un problema de pèrdua d’aigua que cal resoldre.
El senyor Vicent bufava més que deia.
—Vosaltres direu, a veure ara per a on se’n va.
—Hem vingut els dos perquè estàvem junts quan ho vam veure.
El caràcter dels dos homes em semblava conegut de la reunió, més no sabria dir a quin bàndol pertanyien. Paquito i jo ens vam apropar més. L’acompanyant, al·ludit, va ser qui va donar l’explicació.
—Quasi al final del reguer de dalt, sempre que ve l’aigua, el camí s’ompli amb una basa d’aigua que no es pot ni creuar. Allí es perden un munt de litres que van per al dimoni sense fer profit a ningú. Jo no sé si és perquè Vicent es deixa portells oberts, si està trencat el reguer o què passa aquí. Però no és correcte que s’estigui parlant de foradar al pou, mentre l’aigua es perd. El que dic es pot anar a veure quan vulgueu.
El president, el senyor Aparici, no va deixar que ningú entrés en polèmica.
—Raó teniu, però no tota. No hi ha un problema en el què dieu, n’hi ha dos. Això no obstant, avui quedaran aclarits.
...

...
El coronel no va deixar passar el moment de dirigir-se als conveïns.
—No us enganyeu i no deixeu que us enganyen. Tots aquests que parlen tan fort i tanta raó sembla que tenen, no faran res per cadascú de vosaltres. Volen llevar-vos l’aigua de la boca, com de fet ja ho han fet. Ací està el paper! Volen entrar a les vostres cases per llevar-vos el dret a tindre pou. Per escrit ho diuen. Permeten que vinga gent de fora per dir què s’ha de fer amb l’aigua. Ho hem sentit fa un moment en la sala. Jo no permetré res de tot el què s’ha dit! Tinc la meva arma i el meu dret! Tinc la meva força i, si m’acompanyeu, la vostra també. Tenim la nostra pàtria, que és aquest poble amb la seva aigua. Tenim els nostres furs, si més no retallats per uns i altres. Tenim a Déu del nostre costat. Esteu segurs! Tothom que no sigui d’acord amb com es porten les coses, tot el que vulgui recuperar el toll de la seva aigua, que busqui en casa les armes que encara li deixen tindre, en el seu cor els collons si encara els té i estigui atent al crit que no tardarà a sentir-se.
...

...
Jo era un intrús dintre de la terra, un èsser que no pertanyia al cor d’ella. Jo era l’únic que em sentia. Sabia que a la punta de la corda estava el pare; darrere de mi el padrí; baix de mi Pere; però ningú d’ells estava dins de mi per enfrontar-se a la foscor, al sentiment de soledat. Aquest era un viatge que devia viure’l tot sol.
Més endins, més avall. Paret d’atovons que frenaven la grava, apuntalats per una barra de fusta encreuada que jo havia vist baixar feia poca estona. Transversals a la paret, tres barres de ferro subjectaven el paravent. A mi em transmetien la idea de perill, d’improvisació.
La poca llum projectava ombres que s’estenien verticals pel mur, formant cares que em miraven acusant-me d’interrompre el seu descans. Per un tentinejar de les bombetes, les pors que estaven dins de mi, que jo veia fet rostre en les parets tal que avançava, semblava que volien parlar-me. Denunciar la meva gosadia fruit de la temeritat; aturar-me; fer de mi un xiquet esquallós que demana eixir, plorant, al veure’s a si mateix nu d’horitzons, envoltat d’artificis imaginats, cobert de tenebres. Veia aquells monstres creats per mi, que niaven baix de terra, adormits fins que ara jo els despertava. Monstres que em miraven des de la paret, realment imaginats, no certs.
Va començar la basarda. No una angoixa concretada, sinó un riu d’idees sense sentit que s’acumulaven i venien fins a mi sense cap trellat. Esglai per a seguir avançant. Temor que es trenqués la corda. Paüra que la meva família em deixés en aquell pou a soles. Espant de cridar per si el so feia que s’esfondraren les parets. Pànic a deixar de respirar; també a respirar massa. Por. Senzillament por, sense raciocini amb el qual pogués lluitar contra ella.
...

...
—L’explosió es va sentir tant per un lleuger tremolor de terra, com pel soroll que va fer, no molt.
—Almenys mitja hora perquè se n’anés la pols.
—Aquesta volta sí que es va cenyir les cordes Sergi.
—Varen baixar els dos, Paco Pedrés també.
—Per seguretat, sempre podien assistir-se l’un a l’altre si era precís.

—Quan em vas contar que tu vas baixar al pou ¿Tenies por? No pensaves que podia caure i quedar-te tu dins?
Un cos, més petit que el del senyor Vicent habitava la cadira del meu costat. Era Paquito.
- Al principi no. Però a mesura que anava més i més fondo sí. Tenia por.

—Va ser baixar, ficar el segon cartutx i tornar a pujar el dos.
—Tots quatre cartutxos varen fer falta.
—Al primer, netejada la pedra trencada, es va poder baixar més d’un metre.
—Sí, però els costats del pou no estaven nets, s'havia de picar per deixar-los a plom de la caiguda de les parets de dalt.
—En algun racó feia falta posar un poc de ciment per igualar-ho
—Entre el segon i tercer es va avançar més. Vam baixar la nostra colla, almenys dues voltes, per a traure les runes de l’explosió.

—Bo, jo me’n vaig ara i tornaré després de sopar. Ja quedarem nosaltres per vetlar aquesta nit... la cistella... sí... aquí.
—Adeu.
—Fins ara.

—Almenys un metre per cada explosió es va baixar.
—En les tres primeres. A la quarta, que ja s’acabava la pedra es va amollar gairebé dos metres de fons.
—S’avança amb pólvora.
—Jo penso que es va avançar sis o set metres, i igual faig curt.
—Després faltava igualar les parets.
—Es allò que et deia.
—Durant el vespre vam netejar i vam deixar per a l’endemà traure els rebles del casalot.
—Tot semblava bé.
...

...
—Em sent tota banyada. Com si tota l’aigua retinguda estigués a punt de caure de colp.
—Vine Maria. Així, penja’t de les dues i anem cap al llit.
—L’aigua! El sòl està brut.
—No pares compte Maria, ara ho netegem. Anem al llit.

Les gotes que van començar com fets aïllats, individus que adquirien personalitat única en xocar en terra, esdevenien grans de cel que renunciaven a la negror de les altures. Encara es podia reconèixer, si les mirava tenint com a contrast la façana del veí mentre queien, una gota diferent d’altra. La llum de les finestres ajudava a considerar la intensitat que adquiria el ritme de la ploguda.

—Ai! Espera.
—Sense presses Maria. Llevat aquesta roba, el davantal, tira’l per ací.
—Deixa que t’agafi. Carme!
—Estem les dues, Maria. Et portem al llit.
—En la cadira de dalt, a la meva cambra, hi ha roba neta. Ai!

De nou el cel es va aclarir amb llamps que el creuaven horitzontals, ràpids com serps de llum, per al remat esdevenir com ratlles verticals que es clavaven en terra. Queien a la part del riu, com si fos el seu camí més curt entre el xoc de les dues masses de núvols negres i la terra. Des d’aquell indret, al cap de poc de temps, el bram dels gegants que lluitaven per apoderar-se de la tempesta, arribava a casa i espantava Llamp. Jo ho vivia embruixat, raptat per tanta bellesa tenebrosa.
...

...
La mare va parlar amb Perona. Perona va parlar amb Borja i altres amics. La meva germana va ser la primera dona del meu poble en estudiar d’horts en aquella escola. En acabar, combinant els coneixements apresos amb l’experiència pràctica de Voro, es va fer càrrec de les finques de casa i fins de les de Voro. Avui segueix portant-les ella.
Els veïns, llauradors del poble, acudeixen a la meva germaneta per assessorar-se quan tenen dubtes, volen introduir innovacions o naixen problemes.
Està casada i té dos xiquets i una xiqueta, els meus nebots.

Mossèn Cinto es va negar a posar-li altre nom que no fos Maria.
Va donar igual. Per a nosaltres és i sempre serà: Pluja.